Quin sentit tenen els castells dins la realitat en la que conviuen? Quin ha estat i quin és actualment el seu paper en la preservació de la cultura catalana? Compleixen una funció social?

Aquestes i d’altres preguntes es devien plantejar els membres de la UNESCO quan van rebre la visita d’una delegació de representats de la candidatura catalana per convertir els castells en un element de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat; Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya; i Jordi Roigé, editor de la Revista Castells, van ser els encarregats de presentar la documentació reglamentaria perquè els castells s’unissin oficialment a la llista de propostes ecspanyoles per formar part de la prestigiosa llista de la UNESCO, on cada país hi presenta les seves candidatures. La decisió final es comunicarà durant el 2010.

Personalment, crec que la llista de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat que elabora la UNESCO és una collonada necessària. M’explicaré. Creieu que un Consell de Savis, assegut a les seves precioses butaques d’un impressionat edifici de París, es podrà fer una petita idea del que són i signifiquen els castells amb una simple carpeta plastificada i quatre vídeos de la Plaça del Blat o de Sant Fèlix? Francament, crec que no. Els castells s’han de viure i s’han de suar en una plaça a les dotze del migdia d’un calorós diumenge d’estiu, s’ha d’estar a la pinya i suportar la llenya, s’ha de celebrar una temporada històrica enmig de l’eufòria col·lectiva, s’ha de ser conscient del que comporten per a la cultura d’una país… i, que em perdonin, però tot això no es pot comprendre per molts premis Nobel, doctorats o càtedres que es tinguin. Fins i tot crec que ni tan sols en són capaços els veïns ecspanyols, els encarregats últims de decidir les candidatures que presentaran a la UNESCO. Per no parlar de que el problema és ja de base quant la nacionalitat amb la que els savis valoraran els castells serà l’ecspanyola… Valga’m Déu! Quina barbaritat!

Amb un exemple ja quedarà tot dit. El passat setembre, el Senat ecspanyol va rebutjar amb els vots de PSOE i PP una moció del grup de l’Entesa Catalana de Progrés per retirar la declaració “d’interès turístic nacional” a les festes en què hi hagi maltractament d’animals o de persones, en clara al·lusió a la cavernícola carnisseria torera. En la seva defensa per aquestes  peculiars festes populars, el senador socialista Francisco Javier Sanz va plantejar fins i tot si “el pes que aguanten els típics castellers catalans o el fet que els nens que fan d’anxanetes hagin de pujar dalt dels castells no pot ser considerat també com a maltractament”. No tot és cultura! Pel mateix preu, podríem defensar el dret de pernada, pràctica habitual a l’Edat Mitjana on el Senyor Feudal tenia el dret de desvirgar a totes les dones que s’estaven a punt de casar.

D’altra banda, també voldria aclarir que l’etiqueta de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat comporta coses positives. Amb la reflexió anterior pretenia qüestionar el sistema de votació i la parafernàlia que envolta aquesta iniciativa promoguda per la UNESCO, així com també el desgavell conceptual que comporta haver de passar pel filtre d’Ecspanya per optar a aquest guardó. Seguim. És important que els òrgans internacionals reconeguin aquells fets i costums locals per tal de preservar-ne la seva existència i per donar-los força en un món globalitzat on sembla que només interessin els béns materials que poden córrer a la borsa i, en aquest sentit, els castells poden ser uns excel·lents ambaixadors de la nostra cultura arreu del món. Està clar que formen part d’aquest grup d’intangibles, no entraré a analitzar-ne els perquès ja que tots els que ho llegiu si que heu suat la cansalada –no com els savis de París–, però sí que m’agradaria convidar-los a que assisteixin a les festes del local i que juguin al futbolí, que vinguin al proper Carnestoltes de la colla, que agafin la bicicleta en les sortides organitzades per en Paco o que siguin prou valents per acudir o la propera Junta (sense faltar eee…). Els castells són molt més que un seguit de persones pujades unes sobre les altres o un engranatge de mans meticulosament arrenglerades. Els castells són cultura i país, un fenomen social i integrador, punt de trobada, amics i fins i tot, en el meu cas, indret on vaig conèixer l’amor.

Així que, senyors de la UNESCO, abans de decidir si els castells poden unir-se a la llista de Patrimoni Cultural e Immaterial de la Humanitat, facin una visita a La Nau qualsevol dimarts o divendres a quarts de 9. I no a aquell llepaculs programa de televisió que només sap parlar de les magnifiques i omnipresents colles grans.

Salut i castells!

P.D: Si no volen venir, més val que ens deixin en pau. Un consell, també poden anar a veure a aquest tal Francisco Javier Sanz i convertir els toros en Patrimoni Animal i Feudal de la Humanitat.

Dictador y futur monarca: els inventors de la democràcia

Ja ho sabia, alguna que altra broma m’havia caigut… Sa Majestat el Rei Juan Carlos I de Borbón visitarà avui la seu central de El Diario Vasco, el lloc on estic treballant durant tres setmanes a la capital donostiarra. Arribo al control de seguretat com cada matí, on només entrar es pot trobar aquella vident andròmina dels aeroports que pot saber si carregues metall o de quin color tens els calçotets de la maleta.

(Ja porto 5 dies venint aquí i mai m’havien sotmès a l’examen, fins i tot vaig observar un coixí de pols acumulat)

Caic en estat d’estupefacció: les carreteres d’un bon grapat de quilòmetres al voltant, tallades; ni un sol cotxe aparcat a la vorera, però el pàrquing públic de davant del diari està okupat per els flamants carruatges de la cort… Miro al meu voltant i veig que estic rodejat de pells de bisó i senyors engalanats fins al bec. Com era d’esperar, l’andròmina està neta, polida i en ple funcionament per registrar-me. Passo la proba, de moment…

De sobte, percebo presencies estranyes. Alguns dels homes em dirigeixen amenaçadores mirades, potser és perquè soc com l’aneguet lleig envoltat de signes. Em violenten. Per què algú t’ha d’acusar amb un interrogatori visual només per ser diferent? Només per no formar part del seu grup social? O només per vestir parracs modestos o anar més d’un dia sense afaitar?

M’allunyo dels infiltrats, ple de la ràbia que m’han transmès, i al perdre’ls de vista veig com un colós tot-terreny negre aparca davant meu. Abans d’obrir-se les comportes, penso que d’allà no pot sortir res de bo, i els meus presagis es confirmen quan 4 Beltzas surten carregats amb bosses d’esport negres, armes de gran calibre negres, botes negres, i passamuntanyes negres que només deixen entreveure els ulls. Ells són les Fuerzas de Élite Unidades especiales policiales y militares, un cos d’intervenció directe que opera molt a Euskadi.

Dues preguntes em vénen al cap:

Qui fa més por? Els homes de negre o els terroristes polítics? És una dicotomia difícil de respondre, però us asseguro que no fa gens de gràcia apropar-se a la finestra i veure com varies metralletes estan apuntant des del terrat.     

Val la pena un desplegament tant intimidant i desproporcionat per la simple presencia d’un home? Un home, sí, però amb la sang blava. Algú que gaudeix de molts privilegis simplement per pertànyer a un llinatge, que està nomenat a dit per una autoritat invisible, una persona que es movia amb comoditat pel franquisme… per molts 23-F que suposadament s’aturin.

Tot el sarau és a fora, jo, mentrestant, segueixo treballant assegut a la meva humil cadira, la mateixa de cada dia, però diferent de totes les altres…

Com n’arriba a ser estrany l’Altre en un món d’andròmines!

La censura és un ens endimoniat que s’ha anat adaptant a qualsevol societat de la historia, imperi el sistema polític que sigui, peti qui peti. Actualment, vivim en una època en que ens vanagloriem de ser uns demòcrates exemplars, tolerants al 100% i acèrrims defensors de la lliberta d’expressió. Bé, de cara la galeria, perquè la censura i el intromissió política en els mitjans de comunicació intenta estendre els seus tentacles fins al fons de l’oceà.

Les portades dels darrers dies tracten abastament una notícia que té molt a veure amb la censura i el control polític dels mitjans de comunicació. Des del naixement del poder i de les institucions que el volen acaparar, sempre ha existit una voluntat de controlar aquells que diuen la veritat. Ja va passar amb els règims totalitaris de Hitler, Franco o Stalin, creadors de la premsa propagandística i experts en la repressió informativa.

Avui en dia, en un ‘primer món’ on suposadament ja no hi ha dictadures, són habituals els casos d’abús de poder per part dels governs, partits polítics o multinacionals. I dic ‘primer món’ perquè es veu que és el que som però, si voleu que us digui la veritat, no estem gaire del lluny del segon, el tercer i el dinovè. El famós tripartit, aquell que sempre farda de ser un Govern d’esquerres modèlic, s’ha empastifat al sortir a la llum uns informes secrets on els consellers encarregaven el seguiment dels periodistes que els feien la guitza. Els ‘auditats’, entre d’altres, són:

Francesc Marc-Àlvaro (La Vanguardia), Iu Forn (Avui), Vicenç Villatoro (Avui), Vicent Sanchis (Avui), Antoni Puigverd (La Vanguardia) o Pilar Rahola (La Vanguardia).

O, almenys, els noms que s’han fet públics, perquè m’hi jugo el coll a que de ben segur que n’hi ha molts més sota la manta. Una dada, no us estranya que no hi aparegui cap periodista del PSOE-riódico? A mi gens: és de domini públic que la seu no oficial del diari està situada al carrer Nicaragua i que el consell de redacció l’integra la cúpula del PSC. Amb això no vull dir que l’Avui o La Vanguardia siguin uns angelets, ja que de ben segur farien el mateix amb ERC o CiU. Jordi Pujol devia fer el mateix però era molt més llest que Montilla i no se li escapava de les mans…

Ja ho veieu, estem tots controlats, però de totes formes és inadmissible que un Govern es gasti, per anomenar un dels múltiples casos, 27.000 € que paguem els ciutadans per ‘auditar’ els periodistes que no són de la seva corda. O que el totpoderós Joan Puigcercós encarregui un informe de 13.000 € per valorar quina és la repercussió del seu doble polonès en la seva figura mediàtica.

On estem anant? Quina mena de país ens pensem que som? Sempre he cregut que un dels símptomes que determinen la salut política d’un país, és la seva llibertat de premsa i d’expressió, fet que per desgràcia es vulnera massa sovint a Catalunya i al món.

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi…

Cartell de la consulta

14 de setembre de 2010, un dia després de la primera consulta de la historia sobre la independència del Principat de Catalunya.

La pregunta? Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?

SÍ o NO

Independentment del resultat, la gran victòria no ha estat afirmativa o negativa, sinó democràtica. Això és el més important. Per primera vegada, els catalans i catalanes (ja siguem independentistes, nacionalistes, sobiranistes, federalistes o espanyolistes) hem tingut l’oportunitat de poder dir la nostra opinió a les urnes. Un fet totalment normal a qualsevol país normal d’Europa, però que a l’Espanya d’on encara forma part Catalunya és impossible.

I, deixem-ho clar, si els ciutadans d’Arenys de Munt ho han pogut fer no ha estat per la bona voluntat democràtica de les institucions espanyoles i catalanes, sinó per la valentia d’un entitat cívica –el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA)– i d’un Ajuntament que han tingut els pebrots de creure més en la llibertat que en la legalitat. Sí, legalitat, perquè d’aquesta consulta al poble no en podem dir referèndum ja que l’Estat així ho va prohibir. Fora de la llei.

El que és ben legal és el partit franquista Falange Española y de las Jons, que a Alemanya estaria prohibit com passa amb els nazis, que havia convocat una manifestació a Arenys pel mateix dia de les votacions, a més a més d’amenaçar a l’alcalde i als ciutadans arenyencs. La silenciosa Generalitat va canviar el dia de la manifestació feixista per una setmana més tard.

Zapatero y el seu exercit de defensors de la Constitució van decidir que no es podia permetre que els catalans plantegessin, tot i ser de manera simbòlica, una pregunta al poble on s’hi inclogués el terme INDEPENDÈNCIA. Atemorits per què aquest fet pogués ser utilitzat pel cavernós PP, els socialistes de pa sucat amb oli van enviar un Advocat de l’Estat perquè prengués les mesures corresponents per prohibir la consulta. Qui era? Ni més ni menys que Jorge Buixadé Villalba, ex-candidat de la Falange. Força curiós, no? Per no dir pudent… Aquest tal Buixadé va prohibir qualsevol relació de la consulta amb l’Ajuntament i va revocar l’ajornament de la manifestació falangista.

Feta la llei, feta la trampa… ja que Carles Móra, alcalde independent d’Arenys, va assegurar que acceptava democràticament la decisió de no utilitzar la Sala Municipal, tot i que això no significava que no es pogués realitzar al bar del poble, a l’Ateneu, o al Casal Moral, com així va ser.

Amb pals a les rodes, feixistes, intolerants, socialistes recalcitrants, populars que no han condemnat mai el règim de Franco, catalans porucs, catalans venuts i advocats polititzats… Arenys de Munt va poder tirar endavant la seva festa democràtica que, seguint les normes del joc, va assolir una participació del 41%, lleugerament per sota de la registrada en el referèndum de l’Estatut però més alta que a les eleccions europees.

SÍ o NO?

96,33% SÍ

2,28% NO

1,08% BLANC

0,4% NUL

No ho dubteu, en vindran molts més…

]]> http://llibertats.wordpress.com/2009/09/14/tots-som-arenys-de-munt/feed/ 3 pau1714 Cartell de la consulta http://llibertats.wordpress.com/2009/06/01/sestiu/ http://llibertats.wordpress.com/2009/06/01/sestiu/#comments Mon, 01 Jun 2009 23:01:28 +0000 pau1714 http://llibertats.wordpress.com/?p=121 ]]>

Relax i vitalitat, blau i verd, puresa i llibertat, i a tu que et suggereix?

  És màgica, quan abans d’arribar l’agost reposa les seves aigües tranquil·les i transparents.

-El cel ple d’estels, -mira una estrella fugaç!! –l’has vista??

- demana un desig, corre ràpid. –shhh, no el diguis en veu alta, que sinó no es farà realitat!!

  L’horitzó és immens, no té fi.

  No existeix un lloc igual, un indret tan ple de puresa i tranquil·litat, o potser és que encara no l’hem trobat.

… però mentrestant, hi seguirem tornant…

                                                                                                                                                                                                                    Júlia

Una finestra mig oberta deixa entreveure el fort sol de primavera, aquell que tothom espera amb candeletes, aquell que omple de gom a gom terrasses de bars, places i parcs.

  Ja és aquí, de nou, amb forces per a tots aquells que han tingut un hivern llarg i fred.

                                                                                                                                                                                                        Júlia

  I amb ell sembla que les universitats resten més calmades, o potser resignades fan silenci fins a poder tornar a treure l’escut i intentar defensar-se d’un Pla que de segur, en sortiran mal parades.

  Al nostre poble, la lluita contra un altre Pla especulatiu continua, tot i que les forces manquen en veure el paisatge gairebé desolador que es pot observar en arribar a les seves portes. Carreteres d’asfalt que acaben a mitja muntanya, gespa artificial que no para de créixer, i les torres elèctriques que resten immòbils al mateix lloc on anys enrere les van plantar…

   Pensava que la intenció era soterrar-les, i que me’n dieu de les màquines parades enmig d’una carretera que causarà més d’un incident degut a l’embolic de línies grogues al terra que cada dia canvien de direcció?

  Mentrestant, un veí, implicat com els que més en la lluita pel seu poble, resta a la presó de Quatre Camins per fer només això, defensar un lloc i un espai on s’hi pugui viure de manera digna, on es respecti l’opinió dels seus habitants, on els beneficis siguin pel poble i la seva gent i no per a empreses multinacionals i ajuntaments.

  Ben entrats a la primavera, i amb la sang més alterada que mai cal que lluitem per tot allò en que creiem, per tot allò que volem i que ens agradaria que arribés a ser real, a poder ser tocat amb les nostres pròpies mans, vist amb els nostres propis ulls, per palpar-ho i poder fregar-nos les parpelles i veure que no és cap somni.

  Lluitem doncs…avui i ara

Mira el documental Addictes a l’ajuda de 30 minuts

Sabino Arana

Actualment se’t recorda com el pare del nacionalisme basc, qui va encunyar el terme Euzkadi en detriment del denominatiu Euskal Herria, defensat per l’esquerra abertzale i per ETA. També reps nombroses crítiques per haver considerat que existia una suposada raça basca superior a la resta d’habitants de l’Estat espanyol. Jo no penso entrar a valorar les teves tesis, només et vull escriure una carta per explicar-te com estan les coses al teu estimat país.

Pau

Haig de reconèixer que segurament soc un català més dels que ha patit l’il·lusori emmirallament amb el País Basc i aquesta carta parteix dels dolors existencials que em provoca una malaltia anomenada “basquitis”.

El partit que vas fundar, el PNB, té les hores comptades al capdavant del Govern. Després de 29 anys al poder, el PSOE ha aconseguit sortir-se amb la seva i trencar l’hegemonia nacionalista basca que sempre s’havia respirat a Ajuria Enea. Però el nacionalisme no deixarà d’estar present al Govern, simplement serà substituït per un altre, l’espanyol o “constitucionalista” (terme que empren algunes persones com Rosa Díez per vendre gat per llebre). Patxi Lopez, candidat dels socialistes bascos que no sap parlar euskera, serà investit lehendakari gràcies als vots del PP y UPyD. És molt probable que governi en minoria, però ningú podrà negar que el nacionalisme espanyol ha deixat de banda les seves diferencies per combatre les identitats que posen en perill la intocable unitat d’España.

En agradi o no, fins aquí tot és legítim. El problema, amic Sabino, és que el “modus operandi” per assolir la majoria no basquista ha vulnerat la moralitat i fa pudor de socarrim. El 27 de juny de 2002 el Govern de José María Aznar va impulsar la creació d’una Llei Orgànica de Partits Polítics que va rebre el suport del PSOE, CiU, Coalició Canària i el Partit Andalusista. Ho sé Sabino, Convergència ha de canviar de rumb. Però anem al gra, aquesta llei pretenia “impedir que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra el règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i a les activitats de les bandes terroristes”. La gran preocupació que es va plantejar és que a través de l’ambigüitat i la imprecisió d’alguns articles, la llei permet privar dels drets civils a una part de la població i emprendre processos d’il·legalització de partits polítics que propugnin el canvi de principis constitucionals de forma pacífica. I això, Sabino, és el que ha passat a Euskadi.

El PSOE i la seva conxorxa judicial no han permès presentar-se a les eleccions els partits que representaven l’esquerra abertzale (Democràcia 3 Milions i Askatusana), contraris a la teva ideologia jeltzale però necessaris perquè el nacionalisme basc tingui una majoria parlamentaria. Per tant, podem dir que un nou electorat ha entrat en escena: ni més ni menys que la intervenció política. Si aquesta majoria hagués estat construïda a partir dels vots no tindríem res a dir, però qui ha guanyat les eleccions amb una amplia diferencia ha estat Juan José Ibarretxe. El gran perdedor ha estat, sens dubte, la democràcia. Més de 100.000 persones no han pogut votar els partits amb els quals es sentien més representats i, independentment de la raó que ho hagi motivat, mereixen tenir el dret de poder participar a les eleccions.    

Tinc entès que vas néixer a Bizkaia, per tant és bastant possible que siguis seguidor de l’Athletic de Bilbao. Els “lleons” s’enfrontaran el pròxim mes de maig amb el Barça en la final de la Copa del Rei de futbol. La paradoxa és que els dos equips que provenen d’uns territoris on una part de la seva població desitja independitzar-se de l’Estat Espanyol, lluitaran per guanyar un trofeu que porta el nom de l’antítesi dels seus ideals republicans. D’altra banda, l’escenari de la final serà el maltractat País Valencià, féu del PP i símbol de la recuperació espanyola de les zones nacionalment diferents de la resta de l’Estat. Però, peti qui peti, el dia en què es jugui la final segurament ja no hi haurà cap comunitat autònoma que sigui presidida per un partit nacionalista.     

Que guanyi el millor Sabino!  

Agur. 

Pau Albornà i Torras

P.D: només demano que respecteu les normes del joc i que no presenteu una Llei de Partits (de futbol) que il·legalitzi o prohibeixi disputar l’enfrontament a algun jugador del Barça.

Innocència i vellesa, bellesa i maduresa. Aquests termes els defineixen, ells tenen l’experiència que d’altres voldrien, han viscut altres temps, altres èpoques. Han treballat de manera incondicional per superar temps difícils, temps de post guerra.

Júlia

Han estat testimonis d’una dictadura incomprensible, han lluitat per uns ideals, per un país, per una llengua i per salvar la pell, la seva i la dels seus. Han sigut pares dels bons. Han traspassat valors i tradicions al seus condescendents i han tirat endavant en un període de transició, parlant d’amagat  però sense embuts.

Com tothom, n’han fet de tots colors, són humans encara que ara semblin vulnerables, han tingut els seus moments d’esplendor, de lluita, de rebel·lió.

Han vist néixer els fills dels seus fills, els han criat i malcriat a la vegada, els han mimat i cuida’t com la cosa més valuosa del món.

La seva vida va començar ara fa més de setanta anys, i per tant s’escurça cada dia més ràpid. Veuen com tot canvia i els costa acceptar aquestes transformacions, però en tenen prou en ser prop dels seus, i és que la família és el seu tresor.

Altres arribaran a veure els fills dels seus néts i es crearà així una cadena immensa de generacions, potser aquests ja gairebé no els recordaran quan creixin, però hauran viscut un moment històric de la seva vida, i de segur els marcarà en el seu devenir.

Ells són forts, valents, lluiten fins al final dels seus dies, no cap lloc a la tristesa, han viscut plens de glòria, de vida, i és així com marxaran.

Per tu, per ells, que sou valents, que sou tan purs…

Tot anirà bé

Mariposas

Silvio Rodríguez

Hoy viene a ser como la cuarta vez que espero
desde que sé que no vendrás más nunca
he vuelto a ser aquel caudal del aguacero
que hizo casi legal su abrazo a tu cintura
y tu apareces por mi ventana
suave y pequeña, con alas blancas
yo ni respiro para que duermas
y no te vayas.

Qué maneras más curiosas
de recordar tiene uno.
Qué maneras más curiosas
Hoy recuerdo mariposas
que ayer sólo fueron humo
Mariposas, mariposas,
que emergieron de lo oscuro
bailarinas silenciosas.

Tu tiempo es ahora una mariposa
navecita blanca, delgada, nerviosa
Siglos atrás inundaron un segundo
debajo del cielo, encima del mundo

Per tu, que com una papallona has volat tota la teva vida, senzilla, bonica i estimant d’una manera incondicional, has marxat, però ets dins nostre i mai més en podràs sortir…

Júlia