Dimecres, 11 de novembre. Euskadi. Donosti

Dictador y futur monarca: els inventors de la democràcia

Ja ho sabia, alguna que altra broma m’havia caigut… Sa Majestat el Rei Juan Carlos I de Borbón visitarà avui la seu central de El Diario Vasco, el lloc on estic treballant durant tres setmanes a la capital donostiarra. Arribo al control de seguretat com cada matí, on només entrar es pot trobar aquella vident andròmina dels aeroports que pot saber si carregues metall o de quin color tens els calçotets de la maleta.

(Ja porto 5 dies venint aquí i mai m’havien sotmès a l’examen, fins i tot vaig observar un coixí de pols acumulat)

Caic en estat d’estupefacció: les carreteres d’un bon grapat de quilòmetres al voltant, tallades; ni un sol cotxe aparcat a la vorera, però el pàrquing públic de davant del diari està okupat per els flamants carruatges de la cort… Miro al meu voltant i veig que estic rodejat de pells de bisó i senyors engalanats fins al bec. Com era d’esperar, l’andròmina està neta, polida i en ple funcionament per registrar-me. Passo la proba, de moment…

De sobte, percebo presencies estranyes. Alguns dels homes em dirigeixen amenaçadores mirades, potser és perquè soc com l’aneguet lleig envoltat de signes. Em violenten. Per què algú t’ha d’acusar amb un interrogatori visual només per ser diferent? Només per no formar part del seu grup social? O només per vestir parracs modestos o anar més d’un dia sense afaitar?

M’allunyo dels infiltrats, ple de la ràbia que m’han transmès, i al perdre’ls de vista veig com un colós tot-terreny negre aparca davant meu. Abans d’obrir-se les comportes, penso que d’allà no pot sortir res de bo, i els meus presagis es confirmen quan 4 Beltzas surten carregats amb bosses d’esport negres, armes de gran calibre negres, botes negres, i passamuntanyes negres que només deixen entreveure els ulls. Ells són les Fuerzas de Élite Unidades especiales policiales y militares, un cos d’intervenció directe que opera molt a Euskadi.

Dues preguntes em vénen al cap:

Qui fa més por? Els homes de negre o els terroristes polítics? És una dicotomia difícil de respondre, però us asseguro que no fa gens de gràcia apropar-se a la finestra i veure com varies metralletes estan apuntant des del terrat.     

Val la pena un desplegament tant intimidant i desproporcionat per la simple presencia d’un home? Un home, sí, però amb la sang blava. Algú que gaudeix de molts privilegis simplement per pertànyer a un llinatge, que està nomenat a dit per una autoritat invisible, una persona que es movia amb comoditat pel franquisme… per molts 23-F que suposadament s’aturin.

Tot el sarau és a fora, jo, mentrestant, segueixo treballant assegut a la meva humil cadira, la mateixa de cada dia, però diferent de totes les altres…

Com n’arriba a ser estrany l’Altre en un món d’andròmines!

Relax i vitalitat, blau i verd, puresa i llibertat, i a tu que et suggereix?

  És màgica, quan abans d’arribar l’agost reposa les seves aigües tranquil·les i transparents.

-El cel ple d’estels, -mira una estrella fugaç!! –l’has vista??

- demana un desig, corre ràpid. –shhh, no el diguis en veu alta, que sinó no es farà realitat!!

  L’horitzó és immens, no té fi.

  No existeix un lloc igual, un indret tan ple de puresa i tranquil·litat, o potser és que encara no l’hem trobat.

… però mentrestant, hi seguirem tornant…

                                                                                                                                                                                                                    Júlia

Després de nombroses lluites entre lliberals i conservadors i del  llarg llinatge de la família Somoza, Nicaragua va veure arribar el 19 de juliol de 1979, amb esforços i lluita la seva Revolució. Una història recent, captivadora d’un poble ple d’amor i valentia, que lluità per aconseguir la llibertat.  

Júlia

Els Somoza arribaren al poder fent joc brut a partir de 1937, i així començà un llarg període de la història de Nicaragua; Somoza governà i explotà el país sense cap mena d’escrúpol. S’alià amb Estats Units, país que sempre recolzà el règim dictatorial. Somoza acumulà terres i finques i es féu amb algunes de les empreses més productives del país.

Una frase: “Que yo sepa sólo tengo una finca y se llama Nicaragua”. Anastasio Somoza
 
 L’any 1956, Rigoberto López Pérez, un poeta Leonès , s’infiltrà en una festa privada i matà a trets al president. Rigoberto morí també en el mateix atemptat. A partir d’aquest moment començà un període de dures repressions i molts opositors van ésser detinguts i torturats.

El fill del president assassinat, Luis Somoza Debayle, va agafar el càrrec del seu pare com a conseqüència del control que tenia la família sobre la Guàrdia Nacional, l’únic cos armat del país. L’ambient continuava essent ple de tensions i repressions. A la seva mort agafà el poder el seu germà Anastasio Somoza Debayle, que governà el país fins que va ser enderrocat al 1979. L’acomulació de riqueses per part d ela família seguí creixent sense parar, quan el 1972 un terrible terratrèmol sacsejà la capital, Managua, una gran part de l’ajuda internacional va ser desviada als magatzems de la família i després venuda.
  L’any 1962 Carlos Fonseca Amador, Tomás Borge y Silvio Mayorga varen fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), una organització armada que pretenia acabar amb la dictadura de la família Somoza. Els inicis varen ser molt durs, però mica en mica van anar guanyant-se a la població, sobretot els més joves i els obrers.

El 1976 Carlos fonseca morí lluitant contra la Guàrdia Nacional, a partir d’aquí sorgiren varies tendències del front així com també creixia el recolzament popular.

Dos anys més tard una força sandinista ocupà el Palau Nacional de Managua (seu del congrés somocista) aconseguint així l’alliberament de presos polítics. A causa de tota aquesta situació explotà una insurrecció popular.

Al juny del 79 el FSLN llançà l’ofensiva final, i les tropes de la Guàrdia Nacional no van dubtar en bombardejar la població civil, que assabentant-se abans, abandonà Managua, dirigint-se cap a Masaya per no ser assassinats. Després de diferents combats entre ambdós bàndols causant així nombroses víctimes, Somoza fou enderrocat i fugí a l’estranger. I el 19 de juliol de 1979 els sandinistes celebraven per fi, la seva revolució.

Començava així un període ple d’il·lusió però amb moltes dificultats, el país havia quedat destrossat i els Estats Units no recolzaven les noves autoritats.  
 
Després de tot això succeïren diferents problemes i dificultats, a més de complots per part de la Guàrdia Nacional recolzada pels Estats Units, però aquesta l’explicaré un altre dia.

A Nicaragua, cada 19 de Juliol se celebra la victòria de la Revolució, milers i milers de nicaragüencs s’uneixen amb banderes vermelles i negres per recordar aquell moment, i ho viuen amb una intensitat i una valentia emocionats, i envejants per aquells que també lluitem per la llibertat del nostre país.