Resitència democràtica

Francesc Argemí, Franki, en un acte reivindicatiu a favor dels Països Catalans.

El passat dissabte 10 de maig es va celebrar a la capital del Principat una manifestació en favor de l’alliberament de Francesc Argemí, conegut amb el sobrenom de “Franki”. Es tracta d’un cas més de perversió democràtica per part d’un Estat torturador que vol demostrar la seva força a tots aquells que mirin més enllà de la bandera espanyola i la monarquia. Han convertit Franki en un pres polític català acusat d’ultratge a la bandera imposada -fet pel qual la llei només contempla una multa econòmica i en cap circumstància un empresonament-, i l’han condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per uns suposats delictes d’atemptat a l’autoritat i desordres públics.

L’excusa perfecte per amagar la veritable raó que ha motivat la injustícia: defensar la independència de Catalunya i expressar el rebuig als símbols espanyols que ocupen el nostre territori. Molts ho qualificaran d’acte radical. Jo crec que es tracta d’una declaració de principis amb els teus ideals. Siguin quins siguin. Si un ciutadà espanyol decideix sortir al carrer amb la seva bandera el 12 d’octubre (dia de la hispanitat), estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un ciutadà kosovar, decideix treure dels edificis públics els símbols que els annexen a Serbia (un país que no és el seu), estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un ciutadà escocès defensa la seva nació per sobre de l’unionisme britànic, estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un familiar d’una víctima de l’atemptat de l’11-M decideix votar el PSOE per protestar contra les mentides d’Acebes i el PP, estarà sent conseqüent amb els seus principis. Molts han mort per defensar els seus principis, i encara que la realitat sigui difícil de canviar no abandonarem la lluita i la resistència. Seguirem fidels als nostres pensaments.

Franki ho era i liderava el moviment antirepressiu de la seva ciutat, Terrassa. Franki era un agitador de consciències que explicava les coses tal com succeïen. Per això l’han empresonat, per dir la veritat. La manifestació va congregar unes 1000 o 2000 persones, segons el ball de xifres al que estem acostumats. La cita era a les sis de la tarda a la Plaça Universitat i la pluja va marcar, de principi a fi, la marxa solidària en favor d’una democràcia justa, transparent i igualitària. Tots els assistents anaven equipats amb paraigües, també hi havia algunes estelades que aguantaven el xàfec i pancartes de suport a Franki. La majoria eren independentistes, però aquesta no era la raó principal que els havia fet venir. La raó per la qual eren allà, era la defensa de la democràcia. L’injust empresonament d’un jove que lluita per la llibertat de la seva nació. L’independentisme és la condició ideològica de Franki, però segons el Tribunal Constitucional aquesta no és la causa de la seva condemna. Durant la concentració solidària que havia d’unir la Plaça Universitat i la Plaça Sant Jaume, es van produir dues accions reivindicatives: es van despenjar grans pancartes a l’edifici de Telefònica i a la sèu d’UGT i C.C.O.O. . Grans aplaudiments van celebrar l’esforç dels encaputxats que es van imposar a les altures de la bastida. Durant la manifestació no van cessar els càntics de suport a Franki i en contra d’un Estat que porta el nom de democràcia. No es va produir cap incident amb les forces policials tot i que s’havien desplegat nombroses dotacions antiavalots. Quan es va arribar a la Plaça de les institucions de l’Ajuntament i la Generalitat, els col·lectius organitzadors (Solidartiat Antirepressiva de Terrassa i Alerta Solidària) van llegir diversos manifests de suport i una carta escrita pel mateix Franki des de la presó de Can Brians 2. Així, la jornada reivindicativa va concloure amb un sentit homenatge a la llibertat d’en Franki i un acte de rebuig a la bandera espanyola: els fems van caure amb força sobre Espanya en substitució del foc apagat per la pluja. Però ni l’aigua, ni les tortures, ni els exèrcits opressors aconseguiran fer callar les nostres veus. Lluitarem perquè els presos polítics surtin de les presons, lluitarem perquè les persones no vegin coartada la seva llibertat.

Podem estar pitjor del que estem?

Zapatero + Rajoy: la fusió entre les dues Espanyes, molt més semblants del que pretenen aparentar...

El debat d’investidura per fer president a José Luis Rodríguez Zapatero ja comença a confirmar els pitjors presagis per a Catalaunya i un Estat de les autonomies on les minories siguin respectades. El president epsanyol només va citar al Partit Popular durnat el seu discurs sense al·ludir ni una vegada a cap partit polític català, basc, gallec o canari. Zapatero, el gran embaucador, perfila els pactes d’estat amb el PP i ofereix una relació de mà estesa a un Rajoy que es veu obligat a ensenyar a la galeria la suposada renovació moderada del seu partit. A socialistes i populars per igual, els interessa acabar amb el pes dels partits nacionalistes i de les altres forçes que encara barren el pas a la bipolarització total. El seu objectiu és canviar la llei electoral per convertir l’Estat espanyol en un sitema majoritari on ningú pugui fer ombra a la seva lluita fraticida. D’aquetsa manera prevaldria el TOT O RES: correrien el risc de perdre importància a la oposició però rebrien una excesiva llibertat d’acció i hegemonia quan estiguèssin al Govern.

No podriem aspirar ni als impossibles Estats plurinacionals o Espanyes federals (per contradictoris que semblin): no cal dir que el somni independentista quedaria totalment fulminat. La democràcia real quedaria substituïda per la concentració de poder i la no representació de tots els colors presents en el panorama polític. Només els forts i més nombrosos resistirien. La proporcionalitat característica de la llibertat restaria en mans d’uns pocs, més ben dit de PSOE i PP.

Encara que se’ns tracti d’una manera calarament inferior a la resta de l’Estat, encara que no se’ns reconeguin drets fonamentals com la identitat, la cultura o l’autonomia com a poble, encara que sent Catalunya un motor d’Espanya no s’aposti per al nostre desenvolupament, encara que l’AVE arribi 16 anys tard, encara que ens prometin les mil i una i després ens donguin les sobres, encara ens estafin amb el finançament…no perdem la il·lusió ni l’esperança per seguir lluitant en favor de la llibertat i el respecte. Però amb un sitema bipolar on el PP i PSOE tinguin el paper d’executors de la veritable representació política estarem ben fotuts… Sí, podem estar pitjor del que estem…

Macagoncony!

L'única via capaç de d'alliberar Catalunya: el pacte nacional

Els catalans tornem a caure en el mateix parany de sempre, o potser és que sempre hem estat abonats als laxants. En comptes d’unir forces per portar Catalunya a un horitzó de més sobirania, restem hipnotitzats en el poder i en divisons internes que només dilueixen la força dels nostres discursos. Però això ja fa temps que dura: la Catalunya endins i la Catalunya enfora de Prat de la Riba i Francesc Cambó, va ser traspassada a CiU per mitjà de Jordi Pujol i Miquel Roca, mentre que ara l’han heretat els impotents Mas i Duran.

Per molt que Esquerra tregui pit com abanderada de l’independentisme, només cal veure el seu currículum de pactes socialistes per jutjar-ne la transparència. Ara, la guerra fraticida entre Carod i Puigcercós es juga als mitjans públics, per desgràcia de Basté i Rac-1. Els seguidors de l’heroi malaguanyat de Perpinyà i de l’estratega del Tripartit ja han signat la guerra de guerrilles amb petites incursions sobre el terreny que debilitin a l’enemic. Primer va ser Puigcercós el que va abandonar el Govern per fer-se amb les regnes de l’aparell del partit, després Carod va contrarrestar anunciant a Catalunya Ràdio que no es presentaria a la reelecció i aquella mateixa nit Mònica Terribas es convertia en l’altaveu de les paraules del dissident governamental…

Un cop més, l’agenda mediàtica torna a marcar els esdeveniments de la política catalana. I els ciutadans que es fotin! Ni un crit d’esperança d’un catalanisme renovador que allunyi Esquerra d’aliançes amb espanyols! Cap signe de que Convergència arraconi a la cuneta a Unió per deixar de ser el vell partit cagat de la història! Només una esperança, per els espanyols, que en PP Montilla aconsegueixi acabar amb les il·lusions catalanistes i coverteixi el Principat en una regió més de l’Estat Espanyol.