Una collonada necessària

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria apuntar un parell de coses sobre aquesta nova edició de Peus Negres que teniu a les mans. No podia deixar escapar l’oportunitat per destacar la feina que ha fet l’equip de redacció d’enguany, dirigit pel gran Josep I de Santacreu, i on hi hem col·laborat el sociòleg Jonàs Bassó i Comas, el Sergi “Xomi” Pont, el Paquito “Loteria” Duran, el generós impressor Josep Maria Tarrés i un humil servidor. Hem intentat fer una revista atractiva i interessant, tocant tots els temes possibles i, el més important, intentant implicar a la gent de la colla. Per aconseguir-ho, durant les últimes setmanes ens hem dedicat a empaitar unes pobres ànimes caritatives que han fet l’esforç de dedicar una part dels seu temps a expressar-se castellerament parlant. Creiem que hem reeixit, però no baixem la guàrdia, ja que encara ens agradaria comptar amb més opinions. Gràcies a tots. Ara, anem per feina.

Quin sentit tenen els castells dins la realitat en la que conviuen? Quin ha estat i quin és actualment el seu paper en la preservació de la cultura catalana? Compleixen una funció social?

Aquestes i d’altres preguntes es devien plantejar els membres de la UNESCO quan van rebre la visita d’una delegació de representats de la candidatura catalana per convertir els castells en un element de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat; Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya; i Jordi Roigé, editor de la Revista Castells, van ser els encarregats de presentar la documentació reglamentaria perquè els castells s’unissin oficialment a la llista de propostes ecspanyoles per formar part de la prestigiosa llista de la UNESCO, on cada país hi presenta les seves candidatures. La decisió final es comunicarà durant el 2010.

Personalment, crec que la llista de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat que elabora la UNESCO és una collonada necessària. M’explicaré. Creieu que un Consell de Savis, assegut a les seves precioses butaques d’un impressionat edifici de París, es podrà fer una petita idea del que són i signifiquen els castells amb una simple carpeta plastificada i quatre vídeos de la Plaça del Blat o de Sant Fèlix? Francament, crec que no. Els castells s’han de viure i s’han de suar en una plaça a les dotze del migdia d’un calorós diumenge d’estiu, s’ha d’estar a la pinya i suportar la llenya, s’ha de celebrar una temporada històrica enmig de l’eufòria col·lectiva, s’ha de ser conscient del que comporten per a la cultura d’una país… i, que em perdonin, però tot això no es pot comprendre per molts premis Nobel, doctorats o càtedres que es tinguin. Fins i tot crec que ni tan sols en són capaços els veïns ecspanyols, els encarregats últims de decidir les candidatures que presentaran a la UNESCO. Per no parlar de que el problema és ja de base quant la nacionalitat amb la que els savis valoraran els castells serà l’ecspanyola… Valga’m Déu! Quina barbaritat!

Amb un exemple ja quedarà tot dit. El passat setembre, el Senat ecspanyol va rebutjar amb els vots de PSOE i PP una moció del grup de l’Entesa Catalana de Progrés per retirar la declaració “d’interès turístic nacional” a les festes en què hi hagi maltractament d’animals o de persones, en clara al·lusió a la cavernícola carnisseria torera. En la seva defensa per aquestes  peculiars festes populars, el senador socialista Francisco Javier Sanz va plantejar fins i tot si “el pes que aguanten els típics castellers catalans o el fet que els nens que fan d’anxanetes hagin de pujar dalt dels castells no pot ser considerat també com a maltractament”. No tot és cultura! Pel mateix preu, podríem defensar el dret de pernada, pràctica habitual a l’Edat Mitjana on el Senyor Feudal tenia el dret de desvirgar a totes les dones que s’estaven a punt de casar.

D’altra banda, també voldria aclarir que l’etiqueta de Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat comporta coses positives. Amb la reflexió anterior pretenia qüestionar el sistema de votació i la parafernàlia que envolta aquesta iniciativa promoguda per la UNESCO, així com també el desgavell conceptual que comporta haver de passar pel filtre d’Ecspanya per optar a aquest guardó. Seguim. És important que els òrgans internacionals reconeguin aquells fets i costums locals per tal de preservar-ne la seva existència i per donar-los força en un món globalitzat on sembla que només interessin els béns materials que poden córrer a la borsa i, en aquest sentit, els castells poden ser uns excel·lents ambaixadors de la nostra cultura arreu del món. Està clar que formen part d’aquest grup d’intangibles, no entraré a analitzar-ne els perquès ja que tots els que ho llegiu si que heu suat la cansalada –no com els savis de París–, però sí que m’agradaria convidar-los a que assisteixin a les festes del local i que juguin al futbolí, que vinguin al proper Carnestoltes de la colla, que agafin la bicicleta en les sortides organitzades per en Paco o que siguin prou valents per acudir o la propera Junta (sense faltar eee…). Els castells són molt més que un seguit de persones pujades unes sobre les altres o un engranatge de mans meticulosament arrenglerades. Els castells són cultura i país, un fenomen social i integrador, punt de trobada, amics i fins i tot, en el meu cas, indret on vaig conèixer l’amor.

Així que, senyors de la UNESCO, abans de decidir si els castells poden unir-se a la llista de Patrimoni Cultural e Immaterial de la Humanitat, facin una visita a La Nau qualsevol dimarts o divendres a quarts de 9. I no a aquell llepaculs programa de televisió que només sap parlar de les magnifiques i omnipresents colles grans.

Salut i castells!

P.D: Si no volen venir, més val que ens deixin en pau. Un consell, també poden anar a veure a aquest tal Francisco Javier Sanz i convertir els toros en Patrimoni Animal i Feudal de la Humanitat.