Tots som Arenys de Munt…
Setembre 14, 2009
Cartell de la consulta
14 de setembre de 2010, un dia després de la primera consulta de la historia sobre la independència del Principat de Catalunya.
La pregunta? Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?
SÍ o NO
Independentment del resultat, la gran victòria no ha estat afirmativa o negativa, sinó democràtica. Això és el més important. Per primera vegada, els catalans i catalanes (ja siguem independentistes, nacionalistes, sobiranistes, federalistes o espanyolistes) hem tingut l’oportunitat de poder dir la nostra opinió a les urnes. Un fet totalment normal a qualsevol país normal d’Europa, però que a l’Espanya d’on encara forma part Catalunya és impossible.
I, deixem-ho clar, si els ciutadans d’Arenys de Munt ho han pogut fer no ha estat per la bona voluntat democràtica de les institucions espanyoles i catalanes, sinó per la valentia d’un entitat cívica –el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA)– i d’un Ajuntament que han tingut els pebrots de creure més en la llibertat que en la legalitat. Sí, legalitat, perquè d’aquesta consulta al poble no en podem dir referèndum ja que l’Estat així ho va prohibir. Fora de la llei.
El que és ben legal és el partit franquista Falange Española y de las Jons, que a Alemanya estaria prohibit com passa amb els nazis, que havia convocat una manifestació a Arenys pel mateix dia de les votacions, a més a més d’amenaçar a l’alcalde i als ciutadans arenyencs. La silenciosa Generalitat va canviar el dia de la manifestació feixista per una setmana més tard.
Zapatero y el seu exercit de defensors de la Constitució van decidir que no es podia permetre que els catalans plantegessin, tot i ser de manera simbòlica, una pregunta al poble on s’hi inclogués el terme INDEPENDÈNCIA. Atemorits per què aquest fet pogués ser utilitzat pel cavernós PP, els socialistes de pa sucat amb oli van enviar un Advocat de l’Estat perquè prengués les mesures corresponents per prohibir la consulta. Qui era? Ni més ni menys que Jorge Buixadé Villalba, ex-candidat de la Falange. Força curiós, no? Per no dir pudent… Aquest tal Buixadé va prohibir qualsevol relació de la consulta amb l’Ajuntament i va revocar l’ajornament de la manifestació falangista.
Feta la llei, feta la trampa… ja que Carles Móra, alcalde independent d’Arenys, va assegurar que acceptava democràticament la decisió de no utilitzar la Sala Municipal, tot i que això no significava que no es pogués realitzar al bar del poble, a l’Ateneu, o al Casal Moral, com així va ser.
Amb pals a les rodes, feixistes, intolerants, socialistes recalcitrants, populars que no han condemnat mai el règim de Franco, catalans porucs, catalans venuts i advocats polititzats… Arenys de Munt va poder tirar endavant la seva festa democràtica que, seguint les normes del joc, va assolir una participació del 41%, lleugerament per sota de la registrada en el referèndum de l’Estatut però més alta que a les eleccions europees.
SÍ o NO?
96,33% SÍ
2,28% NO
1,08% BLANC
0,4% NUL
No ho dubteu, en vindran molts més…
Setembre 14, 2009 a les 11:06 pm
I tant que en vindràn molts més, aquest acte simbòlic, que pot semblar insignificant, és molt més important del que imaginem; és el principi d’un nou pas, és la pèrdua d’una por que durant anys ha regnat dins el cos dels catalans, és el començament de l’alliberament, la recuperació d’una identitat. I que s’hi vagin acostumant, que això tot just acaba de començar!! Que tremoli l’España profunda…
Octubre 1, 2009 a les 10:07 am
Més enllà del resultat i del simbolisme d’un fet com el que comenta aquest article, les eleccions d’aquesta mena encoratgen més a aquells qui les impulsen que intimiden els que volen oposar-s’hi.
M’explico: cerc que el sentit positiu, com molt bé dius Pau, és l’obertura democràtica en aquest terreny i la iniciativa d’uns pocs que parlen en boca de molts altres (els pebrots de fer-ho).
D’altra banda, comentant l’utilitat pràctica del referèndum amb l’amic Lluís, vam arribar a la crítica de la participació. Quan aconseguirem una representativitat aproximada a la realitat? Quan la mobilització i la participació política no aniran agafades de la direcció del referendum ? i dels interessos mediàtics?
continuarà…
Octubre 1, 2009 a les 10:28 am
Celebro la teva arribada a Llibertat i et dono la benvinguda amic Jonàs. El tema que apuntes és la mare dels ous company, jo no acceptaré mai un resultat d’un referèndum en què el signe guanyador sigui inferior a un 65%.
D’altra banda, és cert que si algun dia es planteja una consulta per la independència a tot el Principat, s’hauria de dir abans un tant per cent mínim de participació per assegurar-ne la validesa. Es tracta d’una decisió tant important que ha de comptar amb un nombre molt elevat de participació, però el que no podem fer, és obligar a anar votar com els casics o els dictadors. Sempre he cregut que l’abstenció hauria de comptar coma vot.
Però en un referèndum d’aquestes característiques, amic meu, la dualitat és inevitable, tot i no ser del tot democràtica i excessivament majoritària. O sí o no? Almenys no és com la única opció que ens ofereixen des de les Espanyes…