Somriures

  Sovint, quan caminem pel carrer creurem somriures amb desconeguts, a vegades ens fa sentir una mica més interessants, ens alegra, ens transmet una infinitat de sentiments, altres vegades és simplement, un instant fugaç de connexió.

                                                                                                                                                                           Júlia

  Quan apreciem algú, li deixem anar un somriure per fer-li-ho saber, els somriure és una gran forma d’expressió, és un instant compartit que fa que siguem un xic més feliços.

  Puc recordar, com en un indret de Centre Amèrica, unes nenes que no tenien joguines, escassa roba i pocs aliments, mostraven el millor dels seus somriures en veure arribar gent forastera a la seva comunitat. Eren precioses, boniques, pures.

  Puc recordar somriures al aconseguir una fita important, al conèixer algú interessant, al compartir moments i sentiments amb algú especial, al tornar a veure aquella persona que tant estimes.

  Crec que el somriure és la màxima expressió, la més bonica, quan algú somriu automàticament fa somriure a l’altre, dóna forces, empenta per seguir creient en aquelles essències, que de segur no desapareixeran mai, però que cal cultivar i cuidar constantment.

  Hi ha somriures amagats, però quan es destapen, entre la vergonya i la por, són aclaparadors i no pots deixar de mirar-los.

  Hi ha somriures que no s’obliden mai.

  Potser hauríem de somriure més, potser així, seriem una mica més feliços…