Nens d’aquí, nens d’allà

Merzouga, a les portes del desert, mentre uns visitants d’arreu del món resten bocabadats sobre uns camells cansats de seguir dia rere dia la mateixa ruta, mirant la immensitat del desert. De cop i volta uns nens marroquins corren descalços cap els visitants. Primer s’apropen,  intenten fer-se entendre, en un francès força entenedor, i poc a poc, n’arriben més, xoquen les mans dels nouvinguts i tots demanen llibretes i bolígrafs per a poder anar a l’escola.

                                                                                                                                                            Júlia

Els visitants, ordenats l’un darrere l’altre, amb mocadors al cap per protegir-se del sol, i integrar-se més en el paisatge, se’ls miren amb aquell mig somriure entre dolçor i pena, neguen amb el cap, i repeteixen varies vegades que no tenen res per donar, altres els hi donen una gorra, una ampolla d’aigua o qualsevol cosa que tenen a mà. Els nens responen demanant més encara, i insistint-hi, el guia, enfadat intenta fer-los marxar, i després d’uns quants intents frustrats, els comença a tirar pedres perquè no tornin. Els visitants, sorpresos per la reacció, demanen amb la mirada una explicació, i el guia contesta que si algun camell els hi clava una puntada de pota,ja que els nens s’apropen massa a aquests animals, és responsabilitat seva i els pares vénen a demanar-ne explicacions…

Avui, quatre dies abans de Nadal, a Barcelona centres comercials i botigues resten plenes de joguines, i gent que compulsivament compra per regalar als seus fills, néts, nebots…Nens, que a casa seva tenen ja una munió de “trastos” que ni tan sols es paren a mirar.

Com pot existir una diferència tan abismal? Com és possible que uns tinguin tant i altres tan poc? Com és possible que un nen hagi de demanar a un desconegut una llibreta i un llapis per poder anar a l’escola i aprendre a llegir i escriure?

Al mateix instant que una nena intenta sobreviure a les portes del desert demanant caritat, una altre està plantada davant del televisor jugant amb la play en un pis del centre de Barcelona.

 

Són realitats oposades, cultures diferents, però entre poc i massa no?On és la balança? Ara recorodo que, fa temps que ja no s’utilitza, potser em fa més por saber que les coses es mesuren a ull nu, i que depenend de l’ull que ho mesuri hi veurà un reflex o un altre…

 

  Júlia