Resitència democràtica

Francesc Argemí, Franki, en un acte reivindicatiu a favor dels Països Catalans.

El passat dissabte 10 de maig es va celebrar a la capital del Principat una manifestació en favor de l’alliberament de Francesc Argemí, conegut amb el sobrenom de “Franki”. Es tracta d’un cas més de perversió democràtica per part d’un Estat torturador que vol demostrar la seva força a tots aquells que mirin més enllà de la bandera espanyola i la monarquia. Han convertit Franki en un pres polític català acusat d’ultratge a la bandera imposada -fet pel qual la llei només contempla una multa econòmica i en cap circumstància un empresonament-, i l’han condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per uns suposats delictes d’atemptat a l’autoritat i desordres públics.

L’excusa perfecte per amagar la veritable raó que ha motivat la injustícia: defensar la independència de Catalunya i expressar el rebuig als símbols espanyols que ocupen el nostre territori. Molts ho qualificaran d’acte radical. Jo crec que es tracta d’una declaració de principis amb els teus ideals. Siguin quins siguin. Si un ciutadà espanyol decideix sortir al carrer amb la seva bandera el 12 d’octubre (dia de la hispanitat), estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un ciutadà kosovar, decideix treure dels edificis públics els símbols que els annexen a Serbia (un país que no és el seu), estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un ciutadà escocès defensa la seva nació per sobre de l’unionisme britànic, estarà sent conseqüent amb els seus principis. Si un familiar d’una víctima de l’atemptat de l’11-M decideix votar el PSOE per protestar contra les mentides d’Acebes i el PP, estarà sent conseqüent amb els seus principis. Molts han mort per defensar els seus principis, i encara que la realitat sigui difícil de canviar no abandonarem la lluita i la resistència. Seguirem fidels als nostres pensaments.

Franki ho era i liderava el moviment antirepressiu de la seva ciutat, Terrassa. Franki era un agitador de consciències que explicava les coses tal com succeïen. Per això l’han empresonat, per dir la veritat. La manifestació va congregar unes 1000 o 2000 persones, segons el ball de xifres al que estem acostumats. La cita era a les sis de la tarda a la Plaça Universitat i la pluja va marcar, de principi a fi, la marxa solidària en favor d’una democràcia justa, transparent i igualitària. Tots els assistents anaven equipats amb paraigües, també hi havia algunes estelades que aguantaven el xàfec i pancartes de suport a Franki. La majoria eren independentistes, però aquesta no era la raó principal que els havia fet venir. La raó per la qual eren allà, era la defensa de la democràcia. L’injust empresonament d’un jove que lluita per la llibertat de la seva nació. L’independentisme és la condició ideològica de Franki, però segons el Tribunal Constitucional aquesta no és la causa de la seva condemna. Durant la concentració solidària que havia d’unir la Plaça Universitat i la Plaça Sant Jaume, es van produir dues accions reivindicatives: es van despenjar grans pancartes a l’edifici de Telefònica i a la sèu d’UGT i C.C.O.O. . Grans aplaudiments van celebrar l’esforç dels encaputxats que es van imposar a les altures de la bastida. Durant la manifestació no van cessar els càntics de suport a Franki i en contra d’un Estat que porta el nom de democràcia. No es va produir cap incident amb les forces policials tot i que s’havien desplegat nombroses dotacions antiavalots. Quan es va arribar a la Plaça de les institucions de l’Ajuntament i la Generalitat, els col·lectius organitzadors (Solidartiat Antirepressiva de Terrassa i Alerta Solidària) van llegir diversos manifests de suport i una carta escrita pel mateix Franki des de la presó de Can Brians 2. Així, la jornada reivindicativa va concloure amb un sentit homenatge a la llibertat d’en Franki i un acte de rebuig a la bandera espanyola: els fems van caure amb força sobre Espanya en substitució del foc apagat per la pluja. Però ni l’aigua, ni les tortures, ni els exèrcits opressors aconseguiran fer callar les nostres veus. Lluitarem perquè els presos polítics surtin de les presons, lluitarem perquè les persones no vegin coartada la seva llibertat.

Soci 84.265 / I després del passadís, què?

El maltaractat escut del Barça.

El F.C.Barcelona, el Reial Madrid i l’Athletic de Bilbao són els tres únics equips de futbol del món que són propietat dels seus socis i no de societats anònimes controlades per magnats del petroli com Roman Abramovich (Chelsea) o empreses que se’ls enfot la identitat i història del club. Per aquesta raó i perquè el Barça “és més que un club”, a la junta directiva i els jugadors que treballen, he dit treballen, al Camp Nou se’ls exigeix un compromís i dedicació molt més gran que a uns simples professionals. El futbol és un món de mercenaris i grans fortunes guanyades per donar cops a una pilota. Però també és l’opi del poble: a l’Amèrica del Sud, per exemple, és una via d’escapament per les persones que viuen en la misèria ja que poden gaudir de 90 minuts de desconnexió i fervor irracional. Per tant, els responsables de tirar endavant aquesta màquina d’il·lusió han de ser conscients de tot el que està en joc. Joan Laporta i la seva junta directiva han estat els millors dirigents que hi ha hagut mai a Can Barça, capaços de revitalitzar la tan malmesa economia del club amb la teoria del “cercle virtuós” i tornar a portar els millors jugadors del món. Amb el permís del Dream Team, l’actual plantilla i cos tècnic van aconseguir immortalitzar-se com un dels millors equips de la història del futbol i del Barça. Laporta, Rijkaard i Ronaldinho van capitanejar el Barça per convertir-se en els herois de París. Però tot això s’ha acabat. El futbol està format per cicles i aquest ja ha vist la seva fi. Tothom té la seva part de responsabilitat en aquests dos anys sense títols on hem mostrat una imatge molt allunyada dels tradicionals valors del Barça. Una imatge calcada a la d’aquells “galàctics” de Florentino Pérez de qui tant ens mofavem.Una imatge marcada pels excessos on jugadors i directius sortien de festa plegats. Un vestuari descontrolat on ni l’entrenador ni els capitans han sabut donar exemple ni donar un cop de puny sobre la taula quan calia. Inadmissible. Ara és el torn de Pep Guardiola i Leo Messi, encarregats de retornar al Barça al lloc que li pertoca. L’aposta és arriscada, però els socis i aficionats hem de seguir fent-los costat. Hem de ser el jugador número 12 per aplaudir i per recordar el compromís. Per sempre!